Concurs de fotografia internacional per a fotògrafs de tots els nivells.
Es va valorar especialment la creativitat i capacitat expressiva dels projectes.
Un total de 5.250 € en premis, repartit entre 5 projectes guanyadors .
Entre els 296 autors i 353 projectes fotogràfics de gran nivell procedent de 38 països, presentem als 5 guanyadors del concurs “Educant la Mirada” 2023. Enhorabona!
Jorge Mònaco neix a Buenos Aires, Argentina (1957). Fotògraf i docent, realitza cursos, tallers i seminaris en diverses institucions d’Argentina i les seves obres es troben en col·leccions oficials i privades dels cinc continents. Efectua nombroses mostres col·lectives i individuals. Ha participat en trobades de fotografia en diversos països. Ha rebut la Beca del Fons Nacional de les Arts a la investigació pel seu assaig “Los Menonitas”. Des de 1995 és el director de l’ENFO, Escola Nacional de Fotografia a Buenos Aires, Argentina.
“Cossos dissidents” ens qüestiona sobre quan s’és correctament femení o masculí, i quina és la mesura exacta de feminitat o masculinitat? A través d’un conjunt de retrats, Jorge visibilitza nous paradigmes de gènere que sempre han existit i són reals, encara que no siguin el focus d’atenció en la nostra societat que regeix pels estereotips establerts: la feminitat en la dona i la masculinitat en l’home.
Aquests cossos narren històries, són corporalitats no normatives, que s’expressen, lluiten i obren camí cap a una nova modernitat, convidant-nos a reflexionar sobre el caduc del concepte hetero normatiu de gènere.
Amalia Pérez, Barcelona, Espanya. Va néixer a Buenos Aires, Argentina. Va estudiar dansa i ha treballat de ballarina professional de dansa clàssica durant més de 14 anys. El 2019 va arribar a Barcelona i es gradua en fotografia a l’IEFC el 2022 i des d’aleshores combina la dansa amb la fotografia professionalment. “En la fotografia vaig trobar una eina que em permetia continuar creant, obrint camins cap a un nou llenguatge que ja no involucrava el meu cos, sinó que permetia fondre’m i enamorar-me del plaer estètic del visual.”
A “Fémina”, Amalia, indaga sobre l’atemporalitat de la feminitat. I ens relata que és: “un concepte que utilitzo com a punta d’un iceberg, que comporta una monumental estructura submergida sota el trivial món quotidià i que vertebra tots i cadascun dels aspectes que configuren la dona del present. Fins on arriben les idees preconcebudes amb què creixem? Què s’espera de les dones, dins i fora de l’àmbit social? Detalls, com el costat específic d’una fila de botons en una camisa, o el clixé de desfer una margarida, arriben a ser estàndards culturalment normalitzats.
Javier Pedro Fernández va néixer a l’Argentina i amb un any d’edat, és traslladat a Barakaldo. Actualment, resideix a Urduliz (Bizkaia). Membre de la Confederació Espanyola de Fotografia (C.E.F.) i de la Federació Internacional de l’Art Fotogràfic (F.I.A.P.). La seva passió per la fotografia, on ha après de forma autodidacta, l’ha portat a viatjar pels cinc continents. Com a artista acumula múltiples reconeixements nacionals i internacionals.
A “Cazadores Kazajos”, Javier ens mostra una part de la vida dels kazajos que són un poble que viuen principalment a la província de Bayan-Ölgii, Mongòlia. D’ells ens relata: “La majoria dels kazajos en aquesta remota regió muntanyosa depenen dels animals domèstics per al seu A més d’això, la caça els proporciona un afegit d’ingressos per a la seva subsistència. Durant més de dos segles, els kazajos han caçat conills, marmotes, guineus i fins i tot llops, a cavall amb àguiles reials entrenades. Són excel·lents genets i la connexió amb la seva àguila, és molt forta.” Javier intenta plasmar en imatges una forma de vida, la d’aquests caçadors kazajos, que les noves generacions ja no continuaran.
Karina Bikbulatova, Rússia, 1995. Estudia en una escola de cinema i fotografia on es gradua i prossegueix la seva formació de fotògrafa a la universitat de Moscou i posteriorment a Florència. Quan s’inicia la guerra amb Ucraïna, abandona Rússia i actualment viu a Itàlia. Ha estat seleccionada en certàmens internacionals com Piero Chiara, Urban Photo Awars, o l’IPIC entre d’altres.
A “The Two Parallel” Karina ens mostra “dues germanes abandonades pel seu pare, que no podran tornar a unir-se. Simplement, perquè no saben el més important, l’una de l’altra… Es troben un cop l’any en un petit poble, es comuniquen, juguen, es trenquen els cabells entre si, però no saben que són germanes. Gulshat viu en una família pobra, en un petit poble. Alina viu a la ciutat, estudia en una escola prestigiosa i fa ballet. Dues vides que corren en paral·lel i que mai s’haurien de creuar, segons el quart postulat d’Euclides. I, tanmateix, això succeeix, com en la geometria hiperbòlica de Nikolai Ivanovich Lobachevsky. En un poble rus, dues línies paral·es creuen un cop l’any.”
Luis Izquierdo-Mosso, Sestao, 1954. Després de llicenciar-se en Filosofia, comença a exposar pintura i obra sobre paper el 1977, posteriorment agrega en la seva obra la fotografia i tot tipus de tècniques gràfiques de producció d’imatges. Realitza exposicions individuals a Bilbao, Madrid, València, Girona, Figueres, i nombroses col·lectives. Obra en col·leccions públiques: Artium (Vitòria), Cercle de Belles Arts (Madrid), Museu de l’Empordà (Figueres), Museu de Belles Arts (Bilbao).
“Basades en fets reals” és una sèrie de fotografies d’espais i ambients construïts en miniatura i fotografiats. L’autor ens explica: “Des de 2019 reprenc la fotografia d’escenaris construïts en miniatura per a efectuar les il·lustracions del llibre 20 Tones, Art Contemporani per a Turistes (Ed. Lapislatzuli, 2020). El tancament pandèmic va incrementar l’agradable necessitat de fotografiar llocs construïts sobre la taula del taller. Interiors, paisatges, edificis, decorats de pel·lícules, escenaris de quadres o de fotos. Qualsevol lloc vist, recordat o somiat, prou interessant i reproduïble sense grans dificultats, esdevé motiu fotogràfic. Moltes de les imatges estan Basades en Fets Reals.”