Tots sabem que la fotografia és una activitat complexa i amb múltiples lectures. Una fotografia pot ser obra d’art, document oficial, testimoni d’una situació, un camí d’introspecció i autoconeixement, un simple record o una activitat recreativa. I tots sabem que, en la major part de les situacions, no és un reflex directe de la realitat, sinó que és una construcció. Una imatge hibrida entre un reflex de la realitat i les decisions del seu creador.
Però la fotografia, encara que no sigui veritat, ha de ser creïble i si no ho és, ens costa veure-la com a tal.
A una imatge que no permet ser creguda difícilment li atorguem el valor de fotografia, segurament la definim com a art digital, il·lustració,. … o altres conceptes. Però igual que sabem això, som conscients que la imatge fotogràfica té un enorme poder evocador; observar una fotografia en la que nosaltres o el nostre entorn és protagonista és un camí directe a rememorar el contingut de la imatge.
També som coneixedors del valor de les imatges fotogràfiques com normalitzadores d’una realitat. Com més veiem “alguna cosa” que considerem creïble més el convertim en habitual i en norma.
Si sumem aquests aspectes, on el que veiem més habitualment ho normalitzem i que en un futur, les imatges d’avui seran la porta d’evocació al nostre passat, podem preguntar-nos Què està passant i que passarà, quan aquestes imatges cada vegada més alterades, cada vegada en més àmbits, siguin les creadores de normalitat i de la nostra memòria personal?
Posem per exemple un autoretrat o selfie que ens fem avui ajudats per la intel·ligència artificial (IA) i els filtres de millora del nostre Smartphone. D’aquí a 20 anys serà l’element amb el qual recuperarem el nostre record de com érem i ho compararem amb la imatge que ens retorna no una IA millorada, sinó amb el mirall.
Sobre aquests aspectes de la creació fotogràfica us convidem a reflexionar, aprendre i aprofundir en les VIII Jornades fotogràfiques de Castell Platja d’Aro.