Fotoplatjadaro | Educando la mirada
Menu
Menu
Concurs de fotografia internacional per a fotògrafs de tots els nivells.
Es valoraran especialment la creativitat i capacitat expressiva dels projectes.
Un total de 5.250 € en premis, repartit entre 5 projectes guanyadors .
Els 291 autors de 37 països han presentat 334 projectes i 3697 fotografíes mostrant les seves inquietuds, percepcions, emocions i creacions plàstiques. Els 3 especialistes del jurat han seleccionat aquests 5 guanyadors:
Joana Casas Poves, resident a Vic (Barcelona), té 55 anys i és llicenciada en Belles Arts a l’especialitat d’Imatge, per la Universitat de Barcelona. La Joana compagina la fotografia amb el món de la biblioteca pública i la dinamització cultural. Finalista i premiada en diferents certàmens fotogràfics, col·labora habitualment amb la Galeria 3e1 de Vic.
Fins que el confinament ens separi és un conjunt de 24 imatges que forma una crònica de les vivències de l’autora i la seva parella del confinament domiciliari derivat de la pandèmia del Covid-19. L’autora utilitza la fotografia com una eina per enfrontar-se al món i per intentar entendre una realitat complexa i alhora angoixant.
“En aquest escenari hermètic i d’atmosfera de ficció, sota l’amenaça d’un enemic invisible, però constant, vàrem construir una nova quotidianitat en què hi alternava l’optimisme, el deliri, l’evasió, la desesperació i la por.”
Katy Goméz Caterina de 57 anys, resident a Úbeda, Jaén. És doctora en veterinària de professió i fotògrafa per passió. Per ella la fotografia li aporta un camí per gaudir de la vida més apassionadament. El seu treball està emmarcat a l’assaig fotogràfic i els viatges, que són les dues constants a la seva carrera. Es considera una creadora profundament seduïda per l’element humà. Com a fotògrafa ha estat guardonada amb la medalla d’or a Trierenberg Super circuit, 2021 Àustria; Finalista Alpha Female Awards als Sony World photography award 2020, Londres; guanyadora absoluta a Travel photographer of the year TPOTY, 2019 Londres; Sony World Photography Award 2018, Londres.
A “Trashumància, anar i venir entre senderes” l’autora s’acosta al món de la transhumància que és una activitat declarada el 2019 Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO per contribuir a modelar la relació entre homes, animals i ecosistemes. A la seva feina segueix al llarg de 9 transhumàncies els germans García Rico, pastors transhumants, al llarg de les vies pecuàries de la província de Jaén.
Diego Pedra, nascut a Cornella de Llobregat, Barcelona, és un fotògraf i dissenyador de 73 anys. Va estudiar disseny a l’Escola Massana de Barcelona i va formar part del grup de fotògrafs 10×4. L’any 1986 crea la revista fotogràfica “La Cortinilla” i anys després “La Fotografia”. Diego Pedra és un fotògraf amb una àmplia carrera d’exposicions, premis i reconeixements.
A “degradació” l’autor ens mostra un projecte compost per 12 díptics. A cada díptic trobem al costat esquerre fotografíes d’estàtues de cementiris en diferents graus de degradació i a la dreta del díptic, reproduccions de fotografies exposades als nínxols, degradades pel pas del temps. El treball és una reflexió sobre l’esforç que fem per intentar que perduri el record de les nostres persones estimades i com que el pas del temps l’esborra inexorablement.
Ana Sánchez Viaje (Santander, Cantàbria) és una fotògrafa de 33 anys que es defineix com a essencialment influenciada per la literatura. En són els principals referents: Maria Luisa Bombal, Juan Rulfo i García Márquez. El 2019 va ser premiada amb una beca del programa Doce miradas i gràcies a aquest premi va realitzar una residència amb l’artista Ellen Kooi.
A la seva feina “Ànima”, l’autora desenvolupa un assaig fotogràfic on aprofundeix en l’evolució del concepte de l’ànima. Com s’ha modificat al llarg de la història la idea d’ànima al camp de la filosofia ia la societat sense arribar mai a una resposta absoluta. Vol visibilitzar aquestes preguntes eternes que ens hem fet i seguim fent la humanitat sobre, qui som? què és l’ànima? i si realment existeix.
Helena Aguilar Mayans (Olot), de 32 anys, va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. El seu treball explora la relació entre la bellesa a la decadència i els espais propis femenins. L’autora viatja per Europa buscant espais abandonats on recrear les seves imatges i explica que les seves fotografíes són una porta a altres realitats. Davant dels espais abandonats es pregunta: “com haurien estat aquests espais habitats per dones”. L’autora recrea l’espai pensant en el concepte de l’habitació pròpia de Virginia Wolf, que va defensar la necessitat d’independència econòmica i d’una habitació pròpia entesa com a espai i temps privat i propi d’una persona que permet reflexionar, pensar , crear… sense interferències externes.
A “Dreamers of Decadence” (somiadors de decadència), Helena ens situa en espais decadents i oblidats on la natura va recuperant el territori. En aquest espai presenta un personatge femení vestit amb robes dèpoca, que segons ella es troba en harmonia amb lespai. Són dones, explica, que estan en aquests espais lliurement, elles escriuen el seu propi conte i prefereixen castells abandonats o la natura com a companyes de viatge.
